El Comte Mal

Avui he tancat de forma definitiva ( bé, diguem que tancat però sense rodar la clau, no se sap mai ) el cicle UIB. Aquest migdia he tingut entre mans el títol que m’acredita com a enginyer tècnic en informàtica de sistemes.

És estúpid però per jo avui ha estat un dia molt feliç. Ja està que no és més que un tros de paper, que el que compte és el que has aprés ( o no ) i que has de demostrar dia a dia. Però que voleu, a mi m’ha fet molta il·lusió, ha estat el llaç a 5 llargs anys on no tot han estat flors i violes però que han valgut molt la pena i dels quals en general me sent molt satisfet. El millor no ha estat el que he après, sinó haver après a aprendre.

Ara toca parèntesi per decidir si vull seguir aprenent a aprendre ( UOC ) o sí vull aprendre alguna cosa.

PD: Perdonau aquesta diarrea de post, tal com m’ha sortit l’he transcrit.

PD2: M’he fixat que el títol dóna per xerrar també de Can Barça … en sentit negatiu, que no és el propòsit d’avui.

Després de l’última pluja de l’any caiguda a Sóller, bastant generosa, vaig decidir anar a fer una volta per Es Barranc de Biniaraix amb uns amics. Un autèntic paradís:

Vam aconseguir arribar fins a dalt d’Es Cornedors, al Mirador d’en Quesada. Allà les vistes són impresionants. De mostra un botó:

Més fotos de l’excursió es poden trobar per aquí.

Voldria donar l’enhorabona a totes les persones que s’encarreguen que Es Barranc de Biniaraix sigui sent un lloc magnífic, cuidant els olivars i finques, arreglant marges i fins i tot el propi camí. Menció especial pels que s’encarreguen de la finca de l’Ofre, està preciosa!

Ve Nadal. Ve l’alegria. Ve la felicitat. Som generosos. Som bones persones. Que cony! som persones genials, per això ajudam els que ho necessiten. Per això hem de participar en l’operació kilo!

L’operació kilo és una de les típiques recollides d’aliments per els més necessitats que tant sovintegen per aquestes dates. Fins aquí res de nou. El problema és que avui estic que salto a la mínima, i amb aquesta campanya nadalenca han fet vessar el got. Arran d’una insinuació sobre quan mala persona pot arribar a ser un, si no dóna un kilogram d’un aliment qualsevol, m’he posat a divagar sobre el significat real (per a mi) d’aquestes campanyes.

Imaginem que és a nivell estatal i que cada habitant d’Espanya dóna 1 kilogram … 42 milions de kilograms. És fantàstic. Però per un cop pensem en les necessitats reals de la gent a la que anirà destinada aquesta ajuda. Posem que és un país africà d’aquests que tan malament ho passen. Posem que és un país on hi ha hagut una guerra civil. Posem que a causa d’aquesta guerra hi han hagut milers de desplaçats (no contem els morts de la guerra en si) que s’han d’apinyar en pocs kilòmetres quadrats on no hi ha aliment. Els 42 milions de kilograms aniran de conya. Si senyor, els espanyols som gent com cal, generosa, junts arreglarem el món.

Però ara ve el negatiu de torn. Perquè no mirem qui incita aquelles guerres. Quins interessos hi han? Qui en treu profit (segur que algú ho fa)? Qui hi dóna suport, directa o indirectament? Alguns diuen (googlejant un poc, of course) que Espanya és un dels principals exportadors d’armes. Espanya (bé, empreses espanyoles, és el mateix, no?) també fa la punyeta a d’altres governs per que s’oposen a interessos espanyols (interessos d’empreses espanyoles?).

Sempre he pensat que les campanyes aquestes, i sobretot les nadalenques, són rentadores de consciències. Cadascú que se la renti com millor li sembli. Jo només sé que aviat venen eleccions, a veure quin partit organitza l’operació kilogram. Un kilogram de pólvora menys, un kilogram d’interessos rapinyaires menys, per cada vot. A mi hem sembla molt millor, i molt més efectiu, que un kilogram d’arròs. El qui ho faci que s’apunti el vot rentador de consciència del Comte Mal.

Que són consultories? Doncs sembla que així és com es diuen les empreses, almenys a Espanya, dedicades a les noves tecnologies (llegeixi’s informàtica).

Aviat farà un any que treballo en una, temps suficient per a veure des de dins com funcionen aquestes empreses i algunes de les contradiccions amb les que m’he trobat.

El que més m’ha cridat l’atenció, sembla que ara el negoci de les consultories està en la gent. En la gent? En la “carn” diria algun. Es dediquen a fer de mitjanceres entre una persona amb coneixements i l’ empresa que necessita d’aquest coneixement i/o persona. I aquesta mediació és fa pagar cara. Bé, pot ser una forma de negoci criticable per alguns, a mi en principi no hem sembla malament.

La contradicció comença en la pròpia definició de l’empresa. Tecnologia? Si la consultora és dedica a “vendre” persones, coneixement, aquest coneixement se li escapa, està perdent el know-how. L’empresa tecnològica perd coneixement, “genera” menys tecnologia fins al punt que un dia ja no serà tecnològica ( sí, és una exageració, però no deixa de ser probable ). Com la diferenciarem d’una empresa de treball temporal qualsevol? I llavors, on estaran els focus de creació de noves tecnologies? En els departaments informàtics d’empreses que es dediquen a altres activitats? Ho dubto, aquestes empreses supeditaran la creació al bon funcionament del “seu” negoci (turisme, indústria, comerç, …).

No vull dir que totes les consultories siguin així, no he estat en totes. Simplement constato el que a mi hem sembla una tendència que no afavoreix l’essència inicial d’aquestes empreses, la tecnologia, la innovació, generar coneixement. Qui s’encarregarà de la creació de tot això? Si se l’estan venent, traient de sobre?

Aquest tema donaria encara per més entrades. Les aniré racionalitzant, no vull acabar d’avorrir el poc personal que es passa per aquí.

Sí, avui he fet un dels primers passos cap a la distant fita de l’utilitarisme informàtic. En altres paraules, m’he carregat el güindous ( perdonau les faltes, no tinc ganes de pagar copyrights a ningú ).

Feia mesos que la partició d’en Gates es moria d’oi, només hi entrava per temes d’UOC i com que per ara l’he deixat de banda (cosa que donaria per una altra entrada) ja no tenia absolutament cap raó lògica per a seguir tenint un espai de disc valuós en estat ociós.

I com s’hem pot acudir deixar d’utilitzar el millor sistema operatiu del món? Molt senzill, per una qüestió de pragmatisme, d’utilitarisme. No hem vull complicar la vida, i güindous hem complicava la vida: antivirus, firewalls, de-fragmentacions de disc cada mes, virus, programes ultra pesats que no serveixen per res ( Word ), assistents torracollons que no ajuden en res, llicències, … i tot per adonar-me que tanmateix els únics programes que utilitzava ( openoffice, bittorrent, emule,vlc, firefox ) ja hi són a l’altre costat.

Doncs això, a partir d’avui, només tenc ubuntu a l’ordinador. I he aprofitat per estrenar la nova versió 7.10, gutsy. Per ara m’està encantant.

PS: Dedicat a tots els meus amics debianites. Per cert, a tots els kdeistes, sapigueu que gnome segueix sent millor

Encetaré amb aquest post el cicle Cuina per a fantasmes explicat, com no podia ser, pel més fantasma dels fantasmes, el Comte Mal.

Avui toca coca de xocalata, la idea és que el resultat sigui similar a:

INGREDIENTS:

• 250 grams de farina
• 200 grams de sucre
• 3 ous
• 100 grams de mantega (opcionalment margarina o oli d’oliva)
• 100 grams de cacau pur, sense sucre ( el de comerç just va genial )
• 1 sobre de llevadura
• 1/4 de litre de llet

ELABORACIÓ:

1. Començar a encendre el forn. Posar-lo al màxim per a que es vagi encalentint.
2. Seleccionar un motlle adequat i untar-lo amb mantega, primer, i després amb farina. Aquest mètode va molt bé per evitar que se’ns enganxi la coca.
3. Collir un bol de suficient capacitat per acollir tots els ingredients més amunt esmentats.
4. Afegir la mantega al bol i posar-ho un minutet, o menys, per a que aquesta es fongui.
5. Mesclar el sucre amb la mantega. Mesclar ben mesclat.
6. Afegir els ous d’un en un, remenant bé el compost biològic que tenim al bol. No afegir el següent ou fins que l’anterior no s’hagi ben repartit amb la resta de la sopa que ens està quedant.
7. Ara toca el torn a la llet, de vaca, i harmonitzar-la (mesclar) amb la resta d’elements.
8. Si hem arribat fins aquí sense cagar-la, inserirem dins el bol l’element principal, el cacau. És una bona idea utilitzar un sedàs, o aparell culinari similar, per a evitar els grums que pugui formar el cacau.
9. Fer el mateix del pas 8 amb la farina i la llevadura.
10. Quan ens hagi quedat tot ben remogut, mesclat i remenat, tindrem un líquid pastós d’un color marró que passarem a abocar en el motlle que hem preparat prèviament i s’enfornarà.
11. Durant els primers 15 minuts de cocció evitar obrir la porta la forn, això faria que la coca no pugés i hauríem de tornar a començar.
12. El temps de cocció pot variar entre els 30 - 45 mintus. Depén de la força del forn. El millor per a saber si ja està cuita és utilitzar un ganivet i clavar-lo a la coca, si en extreurer-lo surt net i pulit, ja tenim la coca llesta!
13. Treurem del forn la coca i la treurem del motlle, posant-la en algún plat pla per a que refredi durant uns 20 minuts. Temps durant el qual evitarem moure-la, ja que se’ns podria desfer.
14. Au idò! Bon profit!

La intenció és que la coca quedi bé gustativament parlant, la imatge només és una orientació.

PD: Post inspirat en els de can Enguillem. Qualsevol coincidència és pura intencionalitat.

He de confessar un pecat, a part dels de mal pagar servidors i allitar-me amb monges. M’agrada el futbol. Tan terrible i menyspreable afició és la conseqüència que estigui molt enganxat als diaris esportius espanyols. Són genials, et fots un fart de riure de les animalades que s’arriben a dir en aquests pamflets futbolístics, escrits per suposats periodistes.

Tot això et fa pensar que si en una cosa tan poc transcendental com el futbol existeixen elements periodístics, no sé molt bé com anomenar-los, de tan gran nivell, que passa amb el periodisme més seriós? Doncs basta veure com estem a Mallorca, amb els acòlits de PJ i els de Serra donant-se d’hòsties dia sí i dia també.

Arribats a aquest punt qualsevol pot dir que el Comte Mal no fa res més que el mateix que fan els pjs, els serres i companyia. No hem sembla malament que en un article d’opinió o en l’editorial d’un diari es defensin els ideals, posicions, interessos, del diari. Però no que el diari sigui un article d’opinió de 30 pàgines.

I tota aquesta anada d’olla per culpa d’Inda i el seu últim article. Es veu que ara aquest gran periodista ha passat de director regional del Mundo a flamant director del Marca. I com de costum mesclant ous amb caragols.

A la fi alguna cosa. No és gaire, un petit blog amb una diminuta entrada. Esperem que no sigui l’última.

Ara queden moltes hores de proves i aprendre bé el funcionament del Wordpress. Esper poder-hi dedicar un poquet de temps cada setmana. No tenc ni idea de què plasmar en aquest blog, alguna cosa ja se m’acudirà.

No puc acabar aquesta primera entrada sense donar milions de gràcies a en Benet, per l’espai que ocupo del seu hosting i per la paciència que ha tengut